dijous, 13 d’octubre de 2016

Benvingut al món, fill

Benvingut al món, Martí!

5 de setembre de 2016. 39 setmanes i 3 dies. 7:30 del matí, em llevo com cada dia al lavabo ja que la meva bufeta està ja molt pressionada a aquestes alçades. Veig liquid mucós trasparent a la calçeta. no és tap mucós, he fisurat la bossa. 
Faig vida normal tot  el dia, i a la tarda, sobre les 16h parlo amb una amiga matrona, que m’explica que m’hauràn d’induir el part si no m’hi poso esporàdicament abans de les 12 hores d’haver fisurat la bossa amniòtica. 
Truco a l’hospital per informar i preguntar si hi podia anar a les 12h, i em diuen que si. 
Surto a caminar, a veure si em poso de part sola, si en Martí decideix venir sol al món i no l’han de forçar, però s’hi deu estar molt a gust al ventre de la mare.
Truco al meu company, que està treballant i li explico, però que estigui tranquil, que encara queden tres hores per anar a l’hospital. Em diu que ve cap a casa. 
Ens trobem mentre passejo i anem cap a casa  preparar la bossa, i per si no puc menjar durnt la dilatació, em menjo un entrepà de mortadel.la de mitja barra. Decidim no avisar a ningú fins que no sigui necessari per evitar tenir ningú pendent. només nosaltres tres, i contant les hores que queden per veure la cara del nostre fill, desitjant que tot surti bé ara amb tanta força que tenim poques paraules. 
19:00, agafem un taxi cap a l’hospital. Quan arribem ja ens estan esperant. Li entreguem a la ginecòloga els papers de les analítiques i em fa un tacte. Estic de 3 cm. M’explica que em posaran prostaglandines cada 4h fins un màxim de 6 vegades, i que pot ser que no em posi de part. Em posen la primera dosi. Una bata molt sexy i unes calcetes encara millors. Mentre em poso les calces trenco aigues, allà mateix davant de la ginecòloga. 
Tornem a la sala de dilatació de part natural que ja està lliure. Em monitoritzen i em porten sopar (vinga cap a dins també). Després de sopar comencen les contraccions. Cada 10 minuts aproximadament. comencen i es tornen força intenses molt ràpid. Entro a la dutxa, però no em calma el dolor. Necessito moure’m. cada 5 minuts. Demano la pilota, la porten, però està tan desinflada que toco a terra amb les mans, no em va bé. 
11:30 aprox, un altre tacte. estic de 3’5. una altra dosi de prostaglandines. Veig que això va per molt llarg. 
Tornem a l’habitació. Comencen contraccions molt seguides i molt, molt fortes. Noto un dolor químic, tinc la sensació que si fos un procés esporàdic ho suportaria millor. L’esquena se’m parteix cada dos minuts. Com he trigat tant a dilatar mig centimetre crec que em bloquejo i no puc pensar en positiu respecte el dolor, només espero que acabi cada contracció per tenir un minut de respir. 
Estic bloquejada i penso que no podré aguantar el dolor. Demano la peridural a baixa dosi, per notar les contraccions i la pressió però alleujar el dolor. La matrona em diu que estic de molt poc segur, li dic que porto quasi 4 hores amb contraccions cada 2 i 1 minut i que em doni alguna cosa. Em porta un suero calent, i de seguida ve la ginecòloga a fer-me un altre tacte per posar la seguent dosi. Estic de 7. Avisen als anestessistes. 
Arriben dues residents (no es presenten com a tal) amb la mascareta posada i fan sortir al meu company de l’habitació. em fan seure aixafant la panxa al limit de la camilla, sobretot no et moguis en cap moment i avisans quan vingui una contracció. 
Contracció, no em puc moure, sé que és extremadament perillós que ho faci. el dolor sense moviment és extrem. i estic sola amb desconeguts. L’auxiliar es posa davant meu i m’agafa, de cop es converteix en algú imprescindible. Contracció rere contracció, no troben l’espai. Em punxen una, dues, tres, quatre vegades. No puc més, ja he perdut el compte de les contraccions que porto aguantant sense moure’m i la tensió i por que estic vivint. Crido “que vingui algú que sapiga punxar la puta epidural!“. Avisen al metge, i em punxa ell a la primera, un parell de contraccions més i afluixarà el dolor (em plantejo moltes coses sobre la necessitat de practicar amb primípares 4 vegades a la residència, i entenc perquè entren amb la cara tapada per la mascareta, perquè després no les reconeguis) . 
Son les 4, i em fa efecte la peridural. Ens adormim una hora i mitja. Estic esgotada del dolor i la tensió de tota l’estona (calculem que van ser uns 3/4 d’hora) de tensió per l’anestèsia. 
5:30, entra la matrona i em fa un tacte, em fa empènyer. Estic de 10. em comenta que em porten a sala de parts però que ja s’esperen al canvi de torn. 
Ens traslladem. Arriba la matrona del torn de matí, m’agrada. Em fa fer un parell de pujos, i em comenta que en Martí està encaixat, però que tinc pelvis per fer part vaginal, així que em posaran una mica d’oxitocina i si no faran servir instruments. 
Aquí m’enfonso.Volia part natural, no medicalitzat i sobretot, no instrumentat. Tot al revés.  M’imagino les pales dels forceps al crani del meu fill i a la meva vagina.  Em poso a plorar. La Teresa, la matrona, m’anima, que ho estic fent molt bé, que no pateixi, m’ensenya la ventosa, i com funciona. El meu company m’empodera i seguim. Arriba la ginecòloga del torn de matí. em fa un tacte i em fa empenyer. El moment ja el tenim a tocar, ara cal serenar-se per no fer patir al Martí i que vagi ràpid. Faran servir ventosa. Vinga que aixó ho tirem endavant entre tots. Esperem contracció. Empenyo fort, molt fort. Passa la contracció, esperem la propera. El meu company i jo ens mirem, els nou mesos acaben aquí, per fi ha arribat el moment. Seguent contracció, no se d’on surt una força sobrehumana, femenina, visceral. Corona el cap i de seguida treu la ventosa, però m’ha de tallar, accepto ja que ho prefereixo a un desgarrament. Aprofito la mateixa contracció per tornar a apretar, i ja el tenim aquí! 10:30 del matí del 6 de setembre, 3kg i 47.5cm. 

Li treu el cordó del coll al Martí i me’l posa al pit. Tant petit, plorant. Mare meva aquest moment no l’oblidaré mai. Té un color rosadet i és preciós. I l’hem fet nosaltres amb tot l’amor que teníem per donar-nos. Ens mirem amb el meu company, plorem tots dos, conscients que és el millor moment de les nostres vides. Feliços com mai ho hem estat. Tenim un fill preciós, sa i meravellós. Comença l’aventura!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada